Primera tempesta.jpg

LA FESTA DEL FOC I DE L'AIGUA

L'any 1994 el Ball de Diables ja tenia dos anys de vida i prou experiència com per afegir al seu calendari anual una altra activitat i, alhora, proporcionar a Caldes una nova festa popular. Ja feia un temps que entitats juvenils i Ajuntament organitzaven jornades lúdiques a l’estiu, amb força èxit de participació. Així, durant uns anys, es va celebrar la Festa Romana: una activitat que durava tot un dia, al llarg del qual s’evocaven els orígens de la vila a través de jocs de rol, sopars a l’aire lliure, balls, i fins i tot un bany a les termes romanes.

 

L’èxit d’aquesta festa es devia, en part, al fet que era l’única cita lúdica i festiva del calendari local en l’època de la calor, ja que la Festa Major -a l’octubre- i el Carnestoltes, -al febrer-, sempre se celebren amb el gran inconvenient del fred. Després d’uns quants anys, la Festa Romana es va deixar de celebrar i el Ball de Diables va voler contribuir a que Caldes continués tenint una Festa Major d’estiu. Així, aplegant idees d’aquí i d’allà, va sorgir el concepte: una festa que havia de barrejar correfoc, correaigua i música en directe i on s’havien d’aplegar els dos elements que, en un sentit mitològic, componen l’aigua termal, el foc i l’aigua.

LA FESTA HA ANAT EVOLUCIONANT

Al llarg de totes les edicions, la Festa del Foc i l’Aigua ha anat evolucionant a partir d’aquest concepte inicial fins adoptar una forma definitiva construïda al voltant de la llegenda. L’acte té lloc a la plaça de la Font del Lleó de Caldes de Montbui el segon cap de setmana de juliol i consta de nou danses, sis de foc i tres d’aigua, alternades. En les de foc, la gent balla i salta sota les espurnes dels diables, que en cada dansa utilitzen diversos muntatges pirotècnics dissenyats específicament; en les d’aigua, els participants ballen sota el raig de grans mànegues. Tot plegat està amenitzat per una música interpretada en directe per una orquestra de músics locals, i composta expressament per la festa. Abans i després de cada dansa d'aigua, els tabalers dels diables fan retronar els seus instruments per tota la plaça.

La celebració ofereix als participants una hora de ritmes trepidants, melodies ballables i un espectacle visual i d’eufòria col·lectiva realment impressionant.

A la gran aventura iniciada pel Ball de Diables s’hi van afegir la resta d’entitats essencials: l’Associació La Forca i els Bombers Voluntaris de Caldes. Totes elles, amb l’Ajuntament de Caldes de Montbui, configuren actualment l’organització de l’Escaldàrium.

 

Superada la fita dels 25 anys, l’Escaldàrium -la Festa del Foc i l’Aigua- està totalment consolidada i segueix sent única i exclusiva de Caldes de Montbui i no exiteix cap altra festa similar en el panorama cultural del país.

Repicó final.jpg
Llegenda.jpg
 

Rumors, brogits… males llengües parlen d’uns rituals prohibits que lliguen l’Infern amb la Terra i el foc amb l’aigua: ESCALDÀRIUM.

Any rere any, durant la primera quinzena de juliol, la gent es congrega als voltants de la termal Font del Lleó, espantada però encuriosida i excitada, esperant el Termaliot, el culpable de totes les forces que s’han de desencadenar.

Els rituals comencen. Les bruixes inicien els seus salts embogides en malignes riallades, crits i innombrables conjurs cap al mascle cabró. Però una força sobrenatural en forma de tempesta irromp, sobtadament, amb la intenció d’arrossegar amb ella perversió i vici. És només una victòria curta. El mal ja s’ha desfermat i res no el podrà aturar. Les portes de l’Infern s’obren, i Llucifer i Diablessa prenen el poder sota un pal·li de foc majestuós per invocar la bèstia que duu a dintre la font termal.

De sobte, el fum embolcalla una temible ombra, vomitada des de l’Infern: Godra, la quimera de Caldes, pren la plaça i corromp tot el que troba al seu pas. Altre cop, però, l’aigua intenta enviar tots els mals als confins pregons de la Terra, d’on han sortit. Però és en va. Les forces diabòliques tornen a aixecar el cap.

 

Pausadament omplen la plaça i en clar vassallatge a la ferotge fera encenen un ceptre de foc. En un últim intent desesperat, l’aigua brolla com una tempesta violenta. Però ja és massa tard per evitar que el foc revifi.

 

I en una orgia pandemònica fructificarà l’estranya simbiosi que en aquesta plaça unirà el foc amb l’aigua per sempre més. Termaliot haurà vençut.

Orquestra.jpg
 

Igual que l’estructura i el disseny de les diferents danses de la festa, la música que li és pròpia també ha anat evolucionant a partir de la primera edició, el 1994. A partir de la primera edició del CD, l’any 2000, es va arribar a unes formes i estructures més o menys definitives que s’han anat repetint fins a dia d’avui.

 

L’any 1999 l’esperit inquiet de la colla organitzadora va parir la idea d’enregistrar aquesta música en un CD per difondre-la arreu, en el que havia de ser la primera producció discogràfica del Ball de Diables de Caldes de Montbui i, de fet, una iniciativa força pionera dins del món diabler. Pionera, per dos aspectes: en primer lloc, perquè no hi ha gaires colles de diables que ho hagin fet; i en segon lloc, perquè el tipus de música constitueix una experiència sense precedents a Catalunya -amb l’honorable excepció de les melodies del correfoc de Manresa-, pel que fa a música per a diables.

 

L’estil combina sons tradicionals mediterranis i celtes amb arranjaments simfònics i de rock elèctric. L’autor és el músic local Ramon Solé, cofundador del Ball de Diables. Solé ha abocat en aquestes nou peces l’experiència acumulada com a guitarrista i compositor en grups de folk-rock i pop (Korrefok, Hèrzia), com a graller i compositor en el grup d’animació de carrer Vatua l’Olla i com a intèrpret en l’estudi de la guitarra clàssica i l’oboè. El projecte, de grans dimensions, va ser escrit entre el 1994 i el 1996 (tret d’“El Bram de la Quimera”, escrita al 2000), i està influenciat conceptualment per muntatges de folk-fusió com l’espectacle irlandès «Riverdance», amb música de Bill Whelan i per plantejaments d’orquestra rock com els utilitzats per Mike Oldfield en el seu “Tubular Bells”. 

 

Ramon Solé desenvolupa la seva activitat com a compositor i dissenyador de so en àmbits com els vídeojocs, apps, bandes sonores, esdeveniments i exposicions, entre d'altres. Trobareu més informació a www.ramonsolemusic.com i www.ramonsole-exposonics.com

 

El 2010, degut a la demanda i l’exhauriment de la primera edició, la discogràfica de Caldes de Montbui, Petit Indie, va reeditar el CD incloent un nou tema, “El Repicó”, compost també per Ramon Solé com a cloenda de la festa.

Podeu escoltar la música de les danses, sis de foc i tres d’aigua i la peça final de cloenda aquí:

Aquí podeu descarregar-vos les partitures de les melodies principals en PDF