El planter de l'Escaldàrium demana pas

Hi ha moments que valen més que mil assajos. D’aquells que et recorden exactament per què fem el que fem, per què ens passem hores sota el sol coordinant roba, pirotècnia i músiques, i per què l’Escaldàrium és molt més que una nit de juliol.

la Diablessa del Templàrium, va demanar la paraula ©Quim Dasquens

L’altre dia, en acabar l'assaig general, vam viure un d’aquells moments que et posen la pell de gallina. El Jan, que enguany assumeix el repte i l’honor d’encarnar la Diablessa del Templàrium, va demanar la paraula. Volia parlar a la colla. I quan un membre de la cantera agafa el micròfon —o simplement fa sentir la seva veu enmig del cercle—, el futur de la festa es fa present.

Veure la motivació, el respecte i la passió que desprèn el planter ens fa somiar en gran. Ens demostra que el relleu generacional de la colla no és només una qüestió de rellevar vestits o ceptrots, sinó de transmetre un llegat que es porta a la sang.

Us deixem també amb les seves paraules textuals, un autèntic manifest de què significa viure la festa des de dins:

"Fer de Diablessa és viure la festa des de l'ànima. No és només portar el ceptrot i la faldilla, és convertir-se en la força pura del foc de Caldes. M'apassiona per tres motius:Sortir a la plaça, encendre el foc i sentir com la pirotècnia i el ritme et bateguen al pit. Mantenir vives les nostres llegendes i veure la il·lusió dels nens al Templàrium. La pinya que fem tota la colla de diables i el poble sencer a cada ball."

Pocs escriptors haurien definit millor l’essència de ser diable a Caldes. Sentir el batec al pit, protegir la il·lusió dels més menuts i, per damunt de tot, fer pinya. Perquè l'Escaldàrium es fa cremant braç a braç, poble i colla, convertint l'aigua i el foc en una sola ànima.

Amb una cantera així de motivada, el foc de Caldes no s'apagarà mai. Gràcies, Jan, per recordar-nos per què ens apassiona tant aquesta bogeria.

Ens veiem a la plaça.